Maria Rosa, Àngel Guimerà

Maria Rosa 

L'autor Àngel Guimerà, va ser un del millors autors de la literatura catalana en la Renaixença, junt amb Verdaguer i Narcís Olle.
Guimerà va ser molt reconegut en l'àmbit del teatre, i va fer obres molt destacades, com és el cas de Maria Rosa, amb temes de la nostra propia realitat.
Àngel Guimerà, nascut a canàries, tenia tres grans obsessions: el fet de que els seus pares no estiguessin casats, el ser messtis n(mare canària ni pare català) i l'amor impossible de Maria Rubió.

El teatre en l'obra de Guimerà:
En la seva carrera, va començar a escriure poesies, però té molta fama i reconeixemen en el teatre.
Gal·la Placídia, va ser una de les seves primeres obres que va trenir molt d'èxit (primer esclat d’una obra dramàtica prometedora). Més tard, s’aconseguia potenciar una literatura nacional. Tot i això, Guimerà fa un teatre més realista per tant d'apropar-se al públic i deixa el vers per la prosa. Comença a fer obres com;els obrers Maria Rosa (1894), els pagesos de Terra Baixa (1897) i els mariners de La filla del mar (1900). No hi havia en Guimerà un afany costumista o d’antropòleg; simplement intentava mostrar les passions i les reaccions d’uns personatges situats en un temps i en un país.    Després d’aconseguir l’èxit i una anomenada internacional, s’accentua aquella tendència vers l’adaptació dels nous corrents dramàtics. Havia deixat de banda els guerrers de les tragèdies, ara volia oblidar-se dels pagesos i d’altra gent de la classe popular, i donar entrada a un ambient més cosmopolita i refinat. Adonant-se, potser, del camí equivocat intenta  de recuperar el favor del públic (Terra Baixa). En aquests anys destaca una incursió en el teatre d’arrel naturalista amb L’aranya (1906), que és potser un dels drames més ben construïts i interessants, i una continuació de la tendència envers els simbolisme amb La santa espina (1907) –musicada per Enric Morera, de la qual s’ha de recordar la famosa sardana.  A partir d'aquí, comença una gran crisis (Segona guerra mundial) que és veu reflexada en el teatre català.  Fa obres com; Jesús que torna, L’ànima és meva (1920) i la pòstuma Pel dret diví (1926), Joan Dalla...  on presenta una visió i unes solucions que poden ser qualificades d’ingènues i idealistes, dins d’un pensament profundament cristià i, també, en un teatre de reivindicació nacionalista.  LA SÍNTESI TEATRAL ENTRE ROMANTICISME I REALISME: En les obres; Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar podem veure que tene molta relació entre elles, són de temes realistes, amb un pensament que girà a l'entor de l'amor en la gent popular, del poble. També podem observar que en les tres obres apareix sempre un personatge merginat, ja que ell és sentia marginat quan va arribar a Catalunya.  L’anomenat drama realista, com a solució personal de Guimerà, té altres característiques que es reiteren en la trilogia apuntada. En primer lloc, hi ha una presència de la Catalunya rural, amb una tendència cap a la idealització, però assenyalant els perills que poden arribar a contaminar-la.  També caldria especificar que el conflicte passional que es desenvolupa en les tres obres es mou al voltant de la possessió amorosa. Possessió en un sentit absolut