Àngel Guimerà
Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 6 de Maig de 1845- Barcelona, 18 de juliol de 1924), va ser un gran i important escriptor i més tard polític que en la seva bibliografia, causa moltes polèmiques,pel fet de que els seus pares no estiguessin casats.
Aquest va ser un gran factor que va influir a la seva prodducció juntament amb l’idea de mestissatge i un amor fustrat, imposible, amb Maria Rubió.
Totes aquestes frustracions de Guimerà, es veuen reflexades en les seves obres, i per aquest motiu s’ explica la passió i sentiment que hi havia en els seus treballs. D’aquí la inevitable temptació de parlar sobre l’ autor i la seva obra lectures psicoanalítiques.
Les veus deien que Guimerà era homosexual, i a més a més, li agradaven els joves.
Amb el temps alguns biògrafs (Caravaca, Ferran de Pol) van negar la seva ‘’homosexualitat’’, però tot i això, alguns escriptors (Miracle especialment) ho seguien comentant, ja que era un rumor morbós.
Tot i les distàncies, Guimerà comparteix característiques amb la dels dramaturgs com Strindberg.
El Dramaturg:
El primer periode en la creació dramàtica de Guimerà és destaca per seguir una programació plantejada pels amics (sobretot Josep Yxart). En el teatre català (Frederic Soler) alternaven les comèdies costumistes amb els drames rurals. Molts intel·lectuals catalans sentien insatisfacció davant d’aquest teatre.
Aixi van recuperar amb el nom de tragedia unes formes de drama culte que renovessin la tradició romàntica.
Schiller, per exemple, va evitar les truculències melodramàtiques d’un cert romanticisme i incorpora l’història com a material dramatúrgic (recuperava la bella tragedia introduint-hi la renovació dramàtica aportada per la recepció de l’obra de Shakespeare. Aquest camí interesà molt a Yxat.
Guimerà fou l’autor triat (pels seus companys) per tirar endevant la renovació d’una tragedia catalana.
La tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins La Boja (1890) és la aproximació a un realisme més sincer.
Recórrer a conflictes passionals que inplicaven una relació de poder que recordava la polèmica d’adaptació i/o el mestissatge (és proyecten temes de masoquisme i de sensualitat turmentada).
Això ho sap expresar molt bé en la dècada dels noranta, en obres com Maria Rosa (1894) i La filla del mar (1900).
Aquesta realitat de la vida, li agrada molt a la gent, i el teatre de Guimerà és fa molt famòs. Aquest teatre s’alunya tant del drama burgès com de l’esquematització fácil d’un cert romanticisme.
L’ etapa de 1900-1924 és difícil de sistematitzar, ja que canvia molt de regístre.
Guimerà és molt popular, i intenta arribar cada cop més a la gent, i adapta el teatre als nous corrents estètics del modernisme.
Durant aquests anys tamptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemas dramàtics musicals fantàstics (La santa espina, 1907) el teatre hitòric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni,1917) o un model de tragedia. Però és en obres com L’Eloi (1906) Sol Solet (1905) que recupera les seves millors produccions.
El poeta i el narrador:
Comenta a escriure poesies (guanya els 3 premis dels Jocs Florals de 1877).
No deixa de ser poeta, però els seus reculls més importants són Poesies del 1887 i un altre del 1920, segons llibre de poesies.
És caracteritzaven les seves obres però tenir un to intimista. Col·loquial, estil més plàstic dels seus poemas històrics o patriòtics passant per la poesia popular o l’originalitat que suposava en la poesia catalana (dedicà un poema a Satanàs).
La dedicació de Guimerà a la prosa narrativa fou escassa, fins al punt de tenir un parell de contes (‘’ El gos de casa’’ i ‘’El nen jueu’’, 1890) una novel·la breu; Rosa de Lima (1917).
El llenguatge és viu i acolorit que el desmarca clarament d’altres autors del periode.
El polític catalanista:
Guimerà és una persona amb un sentiment catalanista que per a ell, està estretament lligat a la creació literària. Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l'Ateneu Barcelonès el 1895, passant per la participació en la campanya del Memorial de Greuges del 1885, o en les Bases de Manresa del 1892, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.
El 1906 plegà i dedica al seu amic Pere Aldavert, un volum; Cants a la Pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada