Guimerà- L'obra

El Dramaturg:

El primer periode en la creació dramàtica de Guimerà és destaca per seguir una programació plantejada pels amics (sobretot Josep Yxart). En el teatre català (Frederic Soler) alternaven les comèdies costumistes amb els drames rurals. Molts intel·lectuals catalans sentien insatisfacció davant d’aquest teatre.
Aixi van recuperar amb el nom de tragedia unes formes de drama culte que renovessin la tradició romàntica.
Schiller, per exemple, va evitar les truculències melodramàtiques d’un cert romanticisme i incorpora l’història com a material dramatúrgic (recuperava la bella tragedia introduint-hi la renovació dramàtica aportada per la recepció de l’obra de Shakespeare. Aquest camí interesà molt a Yxat.

Guimerà fou l’autor triat (pels seus companys) per tirar endevant la renovació d’una tragedia catalana.
La tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins La Boja (1890) és la aproximació a un realisme més sincer.
Recórrer a conflictes passionals que inplicaven una relació de poder que recordava la polèmica d’adaptació i/o el mestissatge (és proyecten temes de masoquisme i de sensualitat turmentada).
Això ho sap expresar molt bé en la dècada dels noranta, en obres com Maria Rosa (1894) i La filla del mar (1900).
Aquesta realitat de la vida, li agrada molt a la gent, i el teatre de Guimerà és fa molt famòs. Aquest teatre s’alunya tant del drama burgès com de l’esquematització fácil d’un cert romanticisme.

L’ etapa de 1900-1924 és difícil de sistematitzar, ja que canvia molt de regístre.
Guimerà és molt popular, i intenta arribar cada cop més a la gent, i adapta el teatre als nous corrents estètics del modernisme.
Durant aquests anys tamptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemas dramàtics musicals fantàstics (La santa espina, 1907) el teatre hitòric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni,1917) o un model de tragedia. Però és en obres com L’Eloi (1906) Sol Solet (1905) que recupera les seves millors produccions.

El poeta i el narrador:

Comenta a escriure poesies (guanya els 3 premis dels Jocs Florals de 1877).
No deixa de ser poeta, però els seus reculls més importants són Poesies del 1887 i un altre del 1920, segons llibre de poesies.
És caracteritzaven les seves obres però tenir un to intimista. Col·loquial, estil més plàstic dels seus poemas històrics o patriòtics passant per la poesia popular o l’originalitat que suposava en la poesia catalana (dedicà un poema a Satanàs).
La dedicació de Guimerà a la prosa narrativa fou escassa, fins al punt de tenir un parell de contes (‘’ El gos de casa’’ i ‘’El nen jueu’’, 1890) una novel·la breu; Rosa de Lima (1917).
El llenguatge és viu i acolorit que el desmarca clarament d’altres autors del periode.

LA SÍNTESI TEATRAL ENTRE ROMANTICISME I REALISME:

Rosa, Terra baixa i La filla del mar formen una trilogia valuosa. Tenen una estructura semblant i, com ja hem subratllat, són tres visions de la Catalunya popular, on s’arrelen uns conflictes passionals que tenen una desconnexió absoluta de la problemàtica social que sura en aquests drames.
La insistència en el romanticisme dramàtic es manifesta positivament en el domini de la creació de personatges centrals que, molt sovint, contrasten amb un entorn inadequat i inversemblant. Aquests personatges tenen problemes arrel del seus sentiments passionals.
Obres com La festa del blat i En Pólvora plantegen conflictes de la societat del seu temps.
A través d’alguna tragèdia com La boja (1890) i amb la utilització del sainet es va ensinistrant en la descripció de la realitat. Tot i que els seus personatges centrals es mouen en el terreny de les reaccions increïbles i inexplicables –com a subjectes apassionats que són–, la realització d’ambients i personatges guanya en realisme.
L'obra realista de Guimerà Intenta de ser una visió real, però amb connotacions idealistes.
Aquestes obres és mouen en problemes causats per l'amor passional causat per protagonistes amb característiques diferents, és a dir, que no permeten que estiguin junts –els pagesos a Terra baixa, els obrers a Maria Rosa i els mariners a La filla del mar–.
Aquests tres llibres tenen les mateixes catacterísitiques; dos amats no és poden amar per algún motiu, ja sigui per la religio, pensaments... i al final, quan ja no poden aguantar més els amants, hi ha un final tràgic.

PROCÉS DE REALITZACIÓ, ESTRENA I RESSÒ DE MARIA ROSA

Maria Rosa (1894) fou la primera obra reeixida de Guimerà en el nou camí d’encetar una aproximació al realisme des d’una òptica personal.
. A partir de 1893 augmenten considerablement els atemptats anarquistes: es produeix l’explosió de la bomba del Liceu i del carrer de Canvis Nous, l’assassinat de Cánovas del Castillo. Al llarg de l’any 1897 comencen les execucions dels àcrates a Montjuïc. El conflicte social quedarà en un segon terme, esfumant-se al llarg de l’obra, mentre que l’enfrontament passional prendrà veritable relleu.

ESTRUCTURA, PERSONATGES I CONFLICTE DRAMÀTIC